Investigació i recerca com a pilars d’una societat avançada

by Núria Coll-Bonfill
@CollBonfillN

Published on 01.08.2020

M’he proposat posar el meu granet de sorra en això de la comunicació i divulgació científica i crec no podria començar el meu bloc sense parlar d’aquesta maleïda pandèmia. Dic maleïda perquè pels qui vivim fora està fent-se especialment dura. Però una cosa positiva, si en podem posar alguna, sí que ha portat: ha posat a primera línia la comunitat científica i els professionals sanitaris. Mai havia vist tantes entrevistes a investigadors en primetime que durant aquesta pandèmia! Ara bé, això també ha posat en evidència que als mitjans de comunicació hi ha una manca de professionals especialitzats en aquest àmbit. Demanar ajuda és de savis i potser seria hora que la comunitat científica i investigadora fos convidada per ajudar en la creació de continguts científics de més qualitat.

 

Però m’agradaria anar més enllà i preguntar una qüestió, que creia evident, però que que he vist que no tothom té clar: Qui som els investigadors? Qui som els que ens dediquem a la recerca i a la ciència? Faig aquestes preguntes perquè m’he adonat que vivim en una societat on molts encara no saben que existeixen professions dedicades exclusivament a la recerca i a la ciència en general. Aquest col·lectiu el formem aquells professionals que ens hem forjat en les ciències experimentals: biologia, química, física, matemàtiques, ciències socials etc.. Són ciències que comproven les hipòtesis mitjançant experiments. Els professionals sanitaris (metges i infermeres) poden fer recerca? Evidentment que sí. Ara bé, primer, ni de bon tros tots els qui s’hi dediquen professionalment fan recerca; i segon, la recerca que fan, acostuma a ser més clínica, és a dir, s’analitza a partir de dades de pacients i, per exemple, la investigació no s’enfoca des d’una relació causa-efecte ni com funcionen i interaccionen les molècules, les cèl·lules o els éssers vius.

 

Sovint els qui ens dediquem a la ciència som considerats una mica rarots, poc empàtics i amb poques habilitats socials. Reconec que som una mica així, però costa viure envoltats d’una societat on no podem explicar bé a allò que ens dediquem. Parlar de l’ADN, les proteïnes o fins i tot definir què és un virus es fa difícil en una societat que ha evidenciat una greu manca de cultura científica. Una societat on encara es posa en dubte si les vacunes són bones o no, una societat que no sap el cost real de posar al mercat medicaments i tractaments. En definitiva, una societat en la qual hi ha persones que prefereixen prendre’s unes gotes de no se sap ben bé què i, de retruc, prescindeix del que li ha prescrit el seu metge.

 

Tots ens omplim la boca de preguntar si aquest any tindrem la vacuna o el tractament esperat per pal·liar la Covid-19 i, així, tornar a la nova normalitat (mai perdent el desig que aquesta vacuna tothom se la posi i no la qüestionin). Però, quina és la realitat? Un país on la recerca s’ha menystingut i ha passat desapercebuda durant tants i tants anys, i on mai ha estat una prioritat per als nostres governants en les seves polítiques i pressupostos. Això ha generat una manca de recursos i una inestabilitat palpable. Com a conseqüència, la majoria d’investigadors –en alguns casos, els millors en la seva especialitat- han hagut de marxar a l’estranger. És en altres països on els investigadors hem trobat un escenari més favorable, amb unes condicions laborals més òptimes i, sobretot, un reconeixement social i polític a la nostra recerca.

 

De cop i volta tots volem córrer i ser els millors en la investigació contra la Covid-19. Em sap greu posar aigua al vi, però possiblement països amb una més forta tradició en recerca i desenvolupament, on s´hi s’ha cregut en l’ l’I+D com a motor econòmic, seran els qui aconseguiran tenir la paella pel mànec en aquesta lluita. De moment, els Estats Units ja ha posat al mercat el ‘Remdesivir’. Es tracta del primer medicament que millora, encara que només una mica, la progressió de la Covid-19. Amb això no vull dir que la recerca a Catalunya no sigui bona: la recerca a Catalunya és excel·lent, però pateix i seguirà patint sinó s’hi aboquen molts més recursos.

 

Ara que els investigadors estan a primera línia aprofitem per demanar a la societat i als mitjans de comunicació el que ens pertoca: que ens reconeguin com a doctors i investigadors. Una bona manera per començar a fer-ho seria, per exemple, usar correctament la paraula ‘Doctor’, que majoritàriament s’associa als metges i, en canvi, són aquells professionals que han aconseguit el grau universitari de doctor (ja siguin metges, infermers, químics o biòlegs). Comencem a fer visible una professió totalment infravalorada com és la dels professionals de recerca. Que la pandèmia sanitària, que ens ha fet sentir més vulnerables a tots, serveixi per posar la investigació com a pilar econòmic del nostre país. Perquè la cultura científica acabarà fomentant una societat cada cop més inclusiva, igualitària i avançada.

 

Fotografia: Freepik.com

Back to Blog