La política i la pandèmia

by Núria Coll-Bonfill
@CollBonfillN

Published on 25.11.2020

El 2020 serà recordat per ser un any difícil, l’any que va esclatar una pandèmia trasbalsant tota la societat, i desencadenant una crisi que ha posat de manifest una manca de lideratge, de coordinació i de coneixement en molts àmbits. No oblidem, però, que l’1 de gener del 2021 seguirem en la mateixa situació (ho dic per aquells que pronostiquen que amb el nou any s’haurà acabat tot). Davant d’aquest escenari, s’haurien de començar a assumir i aplicar polítiques valentes i coherents per intentar sortir d’aquest atzucac de la millor manera possible. Però, què s’està fent? Cap a on anem?

 

Catalunya és un país on una gran part del creixement econòmic es basa en sectors com el de l’oci i el turisme, i amb una tradició industrial que s’ha anat esvaint amb el pas dels anys. Un país, que durant molt de temps va viure de la bombolla de la construcció, i que una dècada més tard, encara no n’ha après. Segueix sent un país sense un model fort en el disseny i producció de productes amb valor afegit o el que coneixem com a R+D. Prova d’això, és el continu èxode de personal sanitari, enginyers, investigadors i, en definitiva, de professionals amb titulacions superiors cercant millors condicions i una perspectiva laboral més llaminera a l’estranger. Els MIR van haver de convocar una vaga reivindicant més descans i sous dignes en plena pandèmia. Els investigadors també han demanat millors salaris i, sobretot, una aposta decidida per la ciència, però no han estat de sort pel que fa a la millora de les seves condicions. N’hi ha, però, que han estat més afortunats: els del sector de la restauració i l’oci. Si aquests fallen, l’economia se’n va a norris. Això els governants ho saben prou bé i explicaria el perquè aquest sector ha aconseguit que es reobrin els seus establiments i es reprengui l’activitat, tot i que els números de la pandèmia no acompanyen. Tot just ara les xifres comencen a millorar i tots sabem que són d’una extrema fragilitat.

 

Tenim un país al qual li manca rigor comunicatiu. Tot i que sembla que tots els programes hagin incorporat el seu científic de capçalera i de seguiment de la pandèmia, seguim veient moltíssimes opinions de periodistes sobre temes que ells mateixos desconeixen, però que es veuen amb el dret de dir-hi la seva. El més preocupant és que s’ha arribat a discutir criteris científics raonats i ben documentats. S’ha arribat a escriure amb una clara intenció de buscar el clic i la lectura ràpida, s’han sentit preguntes tendencioses en alguns programes, i s’han omplert tertúlies i articles discutint i opinant sobre temes llaminers: la seguretat i l’eficàcia d’una vacuna està en boca de tots i no oblidem que encara no hi han ni publicades les dades definitives!

 

De tot això en dic fer safareig sobre temes que crec que no se n’hauria de fer, i que treuen valor a tot el criteri científic que es vulgui aportar. Estarem d’acord que els periodistes estan per fiscalitzar i han d’informar a la societat, però per fer-ho, s’haurien d’assegurar on i com posen l’altaveu. A parer meu, per demostrar una informació caldria un seguit de proves que ho justifiquin, i no serveix, posar en dubte o crear incerteses.

 

Per tot això tenim uns líders polítics a qui els tremola el pols en el moment d’aplicar mesures. Prova d’això és que anem pel camí de cometre els mateixos errors que la primera onada de la pandèmia i precipitar una desescalada que els experts se la miren astorats. Només es compleix un dels requisits establerts i recomanats pels experts, i pel mateix govern! Potser és hora que anem entenent que els espais tancats, poc ventilats i amb gent no seran mai espais segurs per molt que ho repetim a tota hora. També hauríem d’entendre que mirar la temperatura i posar gel hidroalcohòlic no converteix els espais no segurs en segurs. És veritat que tenim un país ‘sense un pa a la post’, i sense poder compensatori i que les mesures preses han de vetllar per evitar l’enfonsament del país. Hi ha experts que abonen per fer més activitats en espais oberts, tests ràpids, cribratges massius etc. Però definitivament, desescalar quan no toca crec que pot portar a escenaris no desitjats. O aprenem d’una vegada a saber què ens estem jugant o estem perduts. O aprenem a comunicar-ho, administrar-ho i liderar-ho amb polítiques de país amb cara i ulls o tots tenim molt a perdre i poc a guanyar.

 

Imatge: Freepik

Back to Blog